Restaurant Review - ElDorado

Restaurant Eldorado - Wildersgade 10A,1408 København K

After all the media buzz since the release of the Michelin Nordic Guide 2016 a few weeks ago, I have been feeling like sitting in a decent restaurant to relish proper food, away from the nachos, baked salmon and beef bearnaise served in most average cafes and restaurants in Copenhagen. So, after receiving my payslip, I decided to indulge myself in one of my favourite little pleasures.

I decided to try out ElDorado, the new "little-brother" from the Michelin-star-awarded guys from Restaurant Kadeau. ElDorado also shares location with its big brother, sitting right next door to each other in Christianshavn, one of the most colourful and trendy neighbourhoods in Copenhagen.

I arrived late, as I like to do to avoid waiting in excess or having trouble to find a table, since I showed-up without a previous reservation. Also, arriving towards the end of the service sometimes entails a free portion of left overs from the kitchen, although it did not happen this time.

I entered the restaurant at 21:15, which is very late for a weekday (Thursday) according to Danish standards. The place is still quite full and main dishes are carefully served to the dining area. People is still eating and the open kitchen appears busy preparing food, not cleaning up yet.  So, I stand next to the cash register, at the obviously-designated waiting-to-be-seated area.

Bar at ElDorado - (source: www.aok.dk)

A waiter carrying some plates notices me. Eye contact. I nod at him and wait. To my surprise though, he just keeps doing other things after serving what he was carrying. Apparently he already forgot me. I stare at him, trying to establish visual contact again. Nothing happens, no feedback, it feels like he does not really want to see me. Maybe is because it is "late"? Probably. Or rather he is just a mediocre waiter? Sadly, I confirmed the latest soon.

After a minute or two of awkward waiting, a cook -someone with authority in the restaurant judging by the way he walks, moves and talks to people- comes along. "Is the kitchen still open?" I ask. He looks at his watch and answers: "For 5 more minutes". " Can I order something real quick?". "Yes, sure. Do you want to sit at the bar?", he replies. Nice move. A polite way of avoiding me messing up one more table already at the end of the service, and I was happy to sit there so I could closely observe the incompetence of the waiters and see part of the open kitchen. At last someone service-minded and with some sense of responsibility in this restaurant!

The menu is handed to me by the waiter while I sit and settle. "Would you like sparkling or still water?" Still, please". That sounds better! The music a little too loud for my taste but then I realise that it is just because a loudspeaker is a meter and a half above of my head. The waiter quickly brings the water and annoyance along. "What do you like to drink? Wine, beer?" he asks, after letting me look at the menu for only thirty seconds. "Well, I would like to decide what I eat first, thanks". Luckily he did not serve me any longer. I want to point out that this was a different guy than the one looking and completely ignoring me at my arrival. Anyway, none of them were any good. Denmark really comes up short on customer service, especially in restaurants, so do not expect a great service around here. No bread is served and the starter arrives.

I ordered Padrón peppers with bonito flakes and soya sauce as starter. Coming from Catalonia (as of today, still Spain) the peppers were not the best I have ever tasted but were not bad either. For those of you who may not know it, in Spain there is a saying that goes: "Pimientos del padrón, algunos pican y otros no(n)", which roughly translates to "some padrón peppers are spicy and others not". Well, that was the proof. None of them was spicy. They were well cooked and soft.

The bonito was dry salted, sliced in extremely thin flakes and topping the peppers. With the heat released from the peppers, they contracted and expanded continuously, creating a movement and an illusion of aliveness in the plate. Very interesting stuff. At this point I am happy to have paid 45 DKK (6€) for three tiny peppers. That is the sort of thing I was looking for. An interesting mix of tastes and some excitement in my plate. At the bottom of it all, there laid a thick soya sauce, making the whole thing a little bit salty. That's what you get when you overdose on glutamate: umami can superpose to other tastes.

Main - Cod with Chinese spinach and red curry

The main arrived as soon as I finished the starter. They really wanted to get me out quickly. I ordered  Cod with Chinese spinach and red curry. The cod came wrapped in some leaf, on it was apparently cooked. There were two plates. One with the cod and a bowl of curry and one wit the lonely leaves. The waiter (yet a third one) asked me to unwrap it, place it in the other plate with the leaves, add "a lot of curry" and enjoy.  I guess the cooks wanted to create this trendy feeling of "going for an experience" more that just to eat well, so you actually had to do some "work". Well, the idea wasn't bad, but they should have tried their intentions before and realise that it was actually impossible to transfer the fish from one plate to another without using your hands. Maybe I just didn't understand it and you were supposed to unwrap the thing directly into the other plate. But how, if not using your hands? Anyway, that is were, in a serious restaurant, the waiter comes in, explaining you how to properly do it. Not in ElDorado. Here you are on your own, even though the waiters are right in front of you talking nonsense to each other.

I must say though, the curry was extremely good. Spiced up to the point that makes your taste buds jump but you don't want to scream yet. The Chinese spinach was slightly undercooked, being a little tough to chew. Given its' size  and structure, it was difficult to cut and generally troublesome to handle. And the only tool available was a poor blade-less knife. There were also some branches of fresh coriander easier to manage, giving the dish a foreseeable "oriental twist".

Finally, the cod, that good little fella among all these toughs. Each one of them was doing its best to cover and its truly good taste. Cod is not the most tasty fish wandering the oceans but the guys at the kitchen of ElDorado got it quite right. Not salty but preserving its' sea essence, soft to the bite and of an appropriate size. All combined, cod, curry and vegetables, was an interesting mix taking you on a short journey from the saltiness of the cod, to the freshness of the coriander getting through the right hotness of the curry. Good overall but it succumbed in stereotypical ingredients in my opinion.

 At the end, given the curry soup I was left with, I wanted to soak some bread on it. It was obviously too much sauce for the limited absorption capabilities of both vegetables and cod. So I asked one of the three waiters -any of whom looked at me again until I was finished- for some bread. "Of course!" he exclaims, and instantly brings me two big pieces of nice, brownish and dense bread perfectly toasted and a little bowl of melting butter with black pepper that was unmistakeably waiting to be served to me from the very moment I ordered.

The bill

To bring all this down I had a white wine called Torrontés Brutal from the label "Via Revolucionaria", one of the few labels of Passionate Wines, a small and interesting winery in the Argentinian Mendoza region. The grape variety was something called Torrontes. I had never heard any of those names before but I was pleasantly surprised before even sipping in. It had a bitterness closer to kombucha than to wine at some points, a little fruity but not sweet at all. I enjoyed it and went quite well with both dishes. I have now learned that Passionate Wines is the personal project of Matias Michelini a wine enthusiast that aims to transmit his passion and soul to the wines he produces, and does so big time judging by the one I have tried.

Conclusion: 300 crowns for average quality meal with just a spike of creativity in a wanna-be-fancy place. Mediocre service. Fortunately, good wine. It was a 3 out of 5. And I am being generous.

Sobre la deuda americana y como nos quedamos sin planeta donde vivir.

Pensando en una potencia económica nos viene rápidamente a la cabeza EEUU, la mayor potencia mundial hoy por hoy aunque esté perdiendo terreno a marchas forzadas respecto a China. Tienen algo que ver EEUU y Grecia? Económicamente hablando, todos pensaríamos que no, que la economía norte americana no tiene que sufrir por la posibilidad de conseguir crédito y por tanto sus ciudadanos de sufrir recortes sociales. Ahora bien, si nos paramos a mirar detenidamente los datos y las decisiones venideras puede que cambiemos de opinión. Legalmente, EEUU tiene fijado un limite para la adquisición de crédito, es decir un límite establecido de deuda pública. Este límite se amplia a menudo (7 veces durante el mandato de G.W. Bush) y quedó superado hace unos días. Gracias al sistema financiero que nos gobierna ha sido necesario durante las ultimas décadas contar con el apoyo de bancos y demás estados para tirar para delante un país, por muy poderoso que sea (así como una familia necesita pedir una hipoteca para comprar una casa pero a nivel macro-económico). La diferencia entre EEUU y Grecia es que genera mucha mas confianza la economía del gigante americano que no la helena a la hora de devolver estos créditos con sus respectivos intereses. Pero al fin y al cabo funcionan igual. Viviendo de dinero prestado del FMI, BCE, banca privada, otros países, ...

Pues bien, el próximo 2 de Agosto se va a celebrar una votación en el congreso de EEUU sobre si se autoriza un incremento de este límite de la deuda publica americana y así seguir pudiendo solicitar crédito. y con esto, que no disminuya la confianza de “los mercados” en esta potencia económica mundial. Ahora mismo, esta “confianza de los mercados” es lo más importante a la hora de conseguir crédito, continuar incrementando la deuda publica y seguir anclados en este sistema capitalista del que tantos son adalides. Esta votación que siempre ha pasado desapercibida se puede convertir en un momento histórico si, debido a la radicalización que parece estar sufriendo el partido republicano, no se llega a un acuerdo para incrementar ese tope en el déficit. De no encontrar una postura acorde con ambos bandos, el país podría declararse en suspensión de pagos. Si si, como lo oís, EEUU en bancarrota. Y de quien depende eso? No es una economía fuerte y como tal, no puede caer en bancarrota? Hasta ahora no se había usado esta arma electoral porque a todo el mundo le interesaba (y les continua interesando aunque los cieguen los votos) que no hubiera restricción a la hora de conseguir crédito fresco. Ahora bien, si los republicanos se plantan, las cosas cambiaran, y mucho. Ya chantajearon a Obama anteriormente obteniendo resultados afines a sus intereses, con lo que no es descabellado pensar que lo pueden volver a hacer. (http://www.elpais.com/articulo/economia/global/limite/elpepueconeg/20110703elpnegeco_3/Tes ). No creo que los republicanos sean tan torpes y estúpidos de no votar a favor de una nueva inyección crediticia ya que como comentaba, llevarían a su país directo al dique seco, a la suspensión de pagos y por extensión de la dependencia mundial de la economía americana, a una crisis de la que nos partiríamos comparando con la que empezó con la caída de Lehman Brothers. Lo que sí que puede pasar es que la voten con condiciones. Y estas condiciones supondrían unas medidas de austeridad, de contención del crédito. Con esto, empezarían los recortes sociales, ya que como hemos visto con otros países como Grecia, Portugal y la misma España, se optará seguro por la confianza en el reflote del capitalismo privatizando los beneficios generados y haciendo públicos solo los recortes. Entonces es aquí cuando veríamos las verdaderas similitudes de dos países tan distantes como Grecia y EEUU y a la vez tan cercanos. En cuestiones económicas, con este sistema capitalista, neo-liberal globalizado, todos somos iguales, y dependemos los unos de los otros en pequeña medida y de unos pocos en gran.

Como nos cargamos irremediablemente el planeta.

En el “mejor de los casos” conseguirán ese crédito. Pero, a quien le pedirán ese dinero? Gran parte provenga probablemente de bolsillos privados. Tanto dinero tiene esta gente como para prestar a la mayor potencia del mundo? Pues parece que si. Y el resto, de otros países, sobre todo China, que ya está planeando comprar más deuda estadounidense. Con este hecho entenderemos muchas decisiones venideras en los próximos años. (http://www.rtve.es/alacarta/audios/no-es-un-dia-cualquiera/no-dia-cualquiera-deuda-estados-unidos/1143758/ )

China controlará cada vez más y más a EEUU. Y los chinos, que son muchos, querrán tener un nivel de vida como el americano, cueste lo que les cueste. Se querrán comprar una casa, dos coches y salir a cenar ternera japonesa brindando con champan francés. Está claro. Y todo esto representa una gran amenaza para un planeta ya explotado que ha sobrepasado sus limites tanto en capacidad de absorción de emisiones, como en la de regeneración de especies animales y vegetales como en la de producción de agua potable, como en tantos otros puntos clave para la vida de este ecositema del que formamos parte. Nos creemos muy superiores que el resto de especies, pero si ellas, no somos nada.

Y el mayor problema de todos es que, a parte de que todos los chinos, indios, africanos, quieran -como es lógico- llegar a un nivel de vida similar al que tenemos en “el primer mundo”, la gente que toma las verdaderas decisiones, es decir aquellos que deciden si les dan el crédito o no a los americanos, a los griegos o a cualquier otro que se preste, viven en una burbuja. Una burbuja de coches de lujo, mansiones donde podrían vivir tu familia, la mía y la de todos los que se te ocurran, de Golf Clubs con la hierba bien cortada, de recepciones y fiestas “benéficas” donde desgravar algún impuesto más y robar otro dolarin a las arcas publicas.

Pero Jordi, esto a pasado siempre, diréis. Pues si. Y de eso es de lo que me quejo. Seguimos en la p... edad feudal, donde los señores no son parte del pueblo y por tanto no comparten sus preocupaciones y miedos. Y lo peor es que la mayoría no nos damos cuenta. Nos dejamos sobornar por ligeros bocados de libertad combinados con un poco de brutalidad policial y judicial para que no nos rebotemos demasiado y listos. A vivir la vida.

Y evidentemente, esta gente, estos pocos miles de personas que realmente dominan el mundo con sus decisiones “económicas” no quiere dejar de pegarse esa vidorra. Y son ambiciosos y egoístas, como la mayor parte de nosotros, pero con mucho mas poder e influencia. Y aun sabiendo que tienen una cantidad ingente de dinero que no podrían acabarse ni viviendo 3 vidas, no van a renunciar ni a un céntimo de lo que “les corresponda” y le siga correspondiendo legalmente hasta que no cambiemos las cosas entre todos.

Y les da exactamente lo mismo si los casquetes polares se derriten, si en España hay 5 millones de parados o si los que cosen las prendas que nos venden son niños explotados.

Por eso siempre lo comento con mis personas mas cercanas. Sinceramente, creo que nos quedan pocos años de vida tal y como la conocemos hoy en día. No tienen ninguna intención de cambiar nada. Y está quedando claro que el planeta no lo puede soportar más. Cuanto tiempo hace que no lees una buena noticia sobre el planeta, em medio ambiente o el ecosistema en general? En un periodo no superior a los 40 años la vida en este planeta habrá cambiado hasta unos puntos que no nos podemos imaginar hoy por hoy. O eso creo. Y ojalá me equivoque...

Solución?

Ahora mismo y a corto plazo, la única solución es que a esta “gente” le salga rentable el invertir en un desarrollo sostenible, en una responsabilidad social de la empresa, en energía verde, … y para que esto pase, necesitamos que todos pidamos estas cosas. Que la demanda se incline hacia este lado. Que tomemos conciencia de no comprar marcas que explotan a la gente, de pedir un cambio real y rápido a la dependencia de los combustibles fósiles y sobretodo de dejar que los bancos se aprovechen de nosotros y su posición de privilegio y cobren millones cargándose el planeta y “sin hacer nada” -no producen, no dan servicios directos. Solo te dejan dinero...-. Cambio a una banca ética a corto plazo y a otro sistema financiero a medio y largo. Cambio de mentalidad colectiva. ¡Ya! ¡Hoy mismo! Nos quedamos sin tiempo.... 

Warszawa again!

Bones a tots de nou! feia molts dies que no em passava a actualitzar tot això! Bé, ja torno a estar per aquí i començo a agafar la rutina una setmana després de la meva arribada. Amb la calma, ja em coneixeu... Doncs bé, els dies per la terra se'm varen passar volant. A tots els que no us he vist ho sento, intentaré trobar un forat quan torni. Als que sí, doncs ja us he explicat una mica com em va per aquestes contrades, i espero que amb aquestes línies us n'aneu enterant una miqueta més. El dia 11 he d'estar allà a fer un exàmen. Vaig intentar fer-lo aquí però el meu amic el Dr. Peris no ho va veure amb bons ulls. Això sí el tio m'ho va argumentar de la següent manera, i clar t'has de callar (us el copio perquè em va sembla una argumentació brillant, gairabé com totes les paraules que suten de la boca d'aquest home. És el típic una mica cregut però que, per mi, ho pot ser... Mai diu una paraula en và).

Us poso la cara perquè hi penseu mentre llegiu els que no el coneixeu...

Hola.

Despres de valorar-ho, he decidit que no ho puc fer.

Entenc que aixo no es la millor solucio per a tu pero em guien les seguents observacions:

1) l'examen es l'unic treball manifestament personal, es a dir individual. Si no es fa presencial, no se sap qui l'esta fent.

2) igual que tu estas a Polonia, algu pot estar a Sabadell. Aquest no es el punt. La persona que esta a Sabadell pot tenir una rao molt mes important per no poder venir a l'examen que tu. Aixo no es mesura amb la distancia. Els examens no estan pensats perque qui no pugui venir, no vingui. Mes aviat al contrari, cal que la persona vingui per demostrar que el treball l'ha fet ell. Per aixo s'anuncien amb molt de temps.

3) Se sabia que l'examen tindria lloc en aquestes dates (aproximadament). Per tant, quan vas marxar ja ho havies d'haver planificat.

Lamento que la decisio et perjudiqui, pero jo haig de pensar en tota la classe i no nomes en el teu cas particular.
Salutacions,

S. Peris

Què us sembla? És un puta, eh! La meva resposta va ser doncs que intentaré ser-hi, tot i que em costi 200 € més que a algú que estigui a Sabadell i que aprovaré! Espero aprofitar i veure-os a tots els que pugui! Sobretot a aquests que estigueu per barna. Així que intenteu estar per allà el divendres 11 o el dissabte 12 de febrer i ens en fotem alguna, que haureu acabat examens també, no? Molta merda per tots! http://www.youtube.com/watch?v=BOSumNP_udU

Doncs vaig tornar cap a Varsòvia el dia 6 de Gener, un bon regal de reis, sobretot per en Javi i la Sarai que em varen acompanyar a l'aeroport a les 8 i poc del matí un dia que tenien de festa i que ens fotiem al llit sobre les 6... Moltes gràcies! Sou molt grans!
Anava una mica estressat perquè ja em veia fora de l'avió, però la veritat es que vaig anar sobrat. Un dia de reis només volen pringats ... Just entrar em vaig trobar de cares el mostrador de Wizz Air i menys mal, perquè amb lo poc que havia dormit i el mal de cap que tenia no estava per molta recerca... Em planto al mostrador amb el meu maletot i el poso a la cinta-bàscula de facturació. Marcava 39 kg. Jo pensava "ja veuràs la clavada que em foten els putes de Wizz Air amb la broma que són Low Cost". Doncs la noia que hi havia al mostrador i que treballava per Flight Care (eh Lluch!) em diu: "Avui no hi ha ningú a la oficina de Wizz i la maleta no te la cobrarem. Que sàpigues que te la poden cobrar al tornar..." I viiinga! Més bé? De luxe. Així que vaig arribar a les 9 a l'aeroport i a les 9:15 ja estava llest per embarcar. Me'n vaig anar a esmorzar que venia molrt de gana. A l'horitzó vaig veure un entrepà tipus "flauta" de pernil ibèric i vaig decidir donar-me l'últim capritx "espanyol". Estva boníssim o això em va semblar. Casi 10 € amb un suquet i una aigua... http://www.youtube.com/watch?v=P_EhjbUaKY0

10 euruuus eeh!

Me'n vaig anar cap a la porta d'embarcament. Em vaig apalancar als bancs i vaig entrar, literalment, l'últim a l'avió. Molt pal està allà de peu mitja hora per elegir lloc i quedar-me dormit al minut... Així que em va tocar al costat del passadís, evidentment. Em vaig adormir abans d'enlairar-nos. Només em vaig despertat un moment mentre l'avió accelerava. Els seients són com els de ryanair. L'espai és justíssim, però ja us dic, ni me'n vaig enterar. Així que molt satisfet pel viatge: 35€ de Barcelona a Varsòvia directe, amb una maleta de 39 Kg amb mi més la de mà que en pesava uns altres 13 també... Molt bé Wizz Air!
Vaig arribar a Varsòvia cap a dos quarts de dues del migdia molt fet pols. Estava sortint, després de recollir la maleta, super fet caldo quan sento un crit i veig algú que se'm tira a sobre... Molt billy. Vaig flipar. Era la Justyna, una de les meves companyes de pis. Venia amb la Gosia i anaven disfassades les molt pillades. Una com de Pipi Lanstrum (no sé com coi s'escriu però tots/es sabeu qui és, eh!) i l'altre com de mora. La Justyna és la "Pipi" i la Gosia l'altre pels que no les conegueu. Jajaja! Molt sonades! Va ser molt graciós. La penya ens anava mirant amb una cara... Em varen dir que els hi havien demanat el bitllet 2 o 3 vegades de la poca confiança que desprenien... Fins i tot deia que els hi havia vingut un paio que pel que sembla treballava al diari a comentar no sé ben bé què perquè, com us dic, estava al pou i no m'enterava gaire de res.

Finalment varem arribar a casa, varem menjar alguna cosa i vaig repartir polvorons i turrons que portava. A tutti! Van flipar sobretot amb la textura dels polvorons, però els hi va fer gràcia, crec. No vaig dormir fins a la nit. Això sí, a les 12 estava tirat al llit i vaig quedar-m'hi 13 hores. Molt fet pols.

En breus dies, més notícies. Mentrestant, i perquè no desespereu, us deixo una cita de Lao-Tsé que vaig escoltar l'altre dia al programa "Carne Cruda" de Radio 3 i em va encantar. Tęsknie za wami! (us trobo a faltar!)

"Los hombres nacen suaves y blandos, muertos són rígidos y duros. Las plantas nacen flexibles y tiernas, muertas son quebradizas y secas. Así, quien sea rígido e inflexible es discípulo de la muerte, y quien sea suave y adaptable es un discípulo de la vida. Cuando dos grandes fuerzas se oponen la victoria sera de aquel que sabe ceder."

Canvi radical

Què pasa companys? Gaire fred per aquí? De ressaca postelectoral? Cuanto Cabron... http://www.youtube.com/watch?v=9wi0WKj5wl0 En fi, al que anem:

Això sí que és RASCA... Joooder. Tampoc és que abans fés calor, però hem passat de 5ºC positius a -5ºC en menys d'una setmana. I el que més aha canviat no és la temperatura, sinó el paisatge, i amb ell, l'ambient, i sembla que la fred sigui encara més acusada. No és el mateix sortir al carrer i comprovar que, d'acord fa fred, però el cel està lliure de núvols, no neva, no tens mig metre de neu al voltant... Doncs tot el contrari d'això és el que m'estic trobant. Em direu: "Tio, sabies a on anaves..." Si, però no hi estic acostumat, què voleu que us digui... Això s'ha de viure.

Jo les úniques vegades que he vist tanta neu junta ha estat esquiant. Bueno i el març passat durant la "macronevada", pero totes les botigues, escoles, la universitat, varen tancar i tots varem marxar cap a casa a refujiar-nos. I per poc no ens quedem sense país, recordeu? Aquí és una altre història. La gent continua fent vida normal, tot està preparat per la neu. I només faltaria!Sinó s'haurien d'estar 3 mesos tancats a casa... I de fet, encara no ha començat lo bo... Es veu que hi ha vegades, que anant en bus, arribes a una parada que no han netejat, de manera que s'obre la porta i veus un mur de neu davant teu. "Ale maco, surt si tens pebrots!" jeje Verídic (o això m'han venut les meves companyes).
La gent però, surt a passejar el gos, els nens corren i salten per la neu, i tot segueix un ritme tranquil. Clar, estàn preparats. Però jo no. O almenys, encara no. És més. No tinc botes. Vaig amb unes Vans d'aquestes que semblen mig gruixudes però que res... A la que els hi toqui una mica la neu se m'hi quedaran els peus enganxats per sempre http://www.youtube.com/watch?v=CdxXzQ2HttI

Ahir vaig sortir, però no nevava en aquell moment. Vaig estar mirant botes i tal. Molt bé, per 50€ (200 zlotis) aconsegueixes algo decent. I per què collons no me les vaig comprar? Ara estic aquí escrivent això i cagat de por per sortir al carrrer amb aquesta quantitat de neu. Sóc molt curt... "Ah doncs sí, estan bé", vaig pensar. Però volia mirar alguna cosa més per no precipitar-me. Es va començar a fer fosc (aquí a les 15-15:30h és fosc...) i dic: "Bueno, ja vindràs demà!" Doncs tooooma nevada! Quan arribi a la botiga se m'hauran caigut els peus...

A més a més avui és el concert de Herbie Hancock a les 20h i el Barça-Madrid, així que hauré de sortir sí o sí. Ja ho sé que me'n perdré la majoria, però tinc ganes de concert i sortiré a les 10 per veure la segona part, ni que sigui... Aviam si aguantem lo bo per llavors!
Sinó doncs mira tu. El partit l'haurà vist tothom i al final, de sentir-ne a parlar, serà com si l'hagués vist jo també. En canvi, quanta gent ha vist a Herbie Hancock en concert? No gaires, suposo. Això em consola. O almenys això vull creure...

Apa, salut a tots/es i visca el Barça!

Visita a Crackòvia

El dia 11 de Novembre és la festa de la independència a Polònia. Això va ser dijous passat. Com aquí els hi agraden els ponts gairebé tant com a nosaltres, les universitats i la majoria de treballadors tenia 4 dies de festa. M'havia de començar a moure i varem decidir aprofitar aquest pont per fer la primera escapadeta (que ja tocava!). Ens varem decidir per Crackòvia. Per anar-hi, la millor opció era agafar el tren. Per 6,5€ (amb el decompte d'estudiant) et plantes a Crackòvia que és a 300 km de Varsòvia (sense comentaris per a la renfe en tema de preus). Cert que no és el millor tren del mon, però està força bé, és comode, prou ràpid (3h30m) i molt barat (i la veritat, el Catalunya exprés, o "media distancia" que li diuen ara tampoc és la hòstia i val 3 vegades més). A la poca estona de pujar i seure, ja divissavem els revisors. Per sort, tots teniem bitllet. Un cop tornàven cap a la cabina després d'haver marcat tot el tren, els hi varem demanar si hi havia algun espai on poder fer un cigarret i els tios ens diuen: "sí, sí, veniu amb nosaltres". Ens portaren fins la mateixa màquina i varem entrar amb ells a la cabina (no estavem sentats amb el conductor eh! però sí que el vèiem. Molt bona penya). El viatge d'anada de luxe, fins que se'ns va acoplar un polac. El tio se n'anava a fumar un piti entre vagons i em va demanar foc. Per què li vaig deixar? Al principi tot bé. Se'l va fumar, em va tornar el foc, em va dir no sé què en polac i va tornar al seu lloc. Al cap d'una esona se'n va anar a fumar un altre i insistí en que l'acompanyès. Ja m'ho olorava. El tio tota l'estona parlant-me en polac. I jo: "tio que no t'entenc" Però bueno, reia i jo també i tornava a intentar-m'ho explicar. Varem tornar al lloc sense entendre'ns ni una paraula però havent fet "unes rises". Tornem-hva, hi aniràs i et faràs uns riuresi. Aquest cop vaig pensar: "va, hi aniràs i et faràs uns riures". Així va ser, però al tornar al lloc es va acoplar amb nosaltres. Érem l'Alberto (colega de Madrid), en Cristóbal (el seu cosí i colega fins aquest viatge pel que sembla ...) i la Marla (una noia americana que havia passat la nit al meu pis amb per lo del couchsurfing). Doncs el "pesao" allà tot el rato menjant la olla en polac i apropant-se a la noia una mica més del compte i sense para de parlar tot i veient que no enteniem ni una paraula. La última hora va ser així. Intentant riure per no cridar-li: "TIO PIRA'T! QUE NO T'ENTENC UNA MERDA!" Però res el tio pesat. I a més semblava que es rallava i tot de que no l'entenguessim. Ja no reia tant... Al final per sort, suposo que se'n va adonar, va marxar i no n'em sapigut res més. Però mooolt pesat.

 Dibuix de l'obre ampolles que hi havia sota les "tauletes" del tren. Molt alcohòlics en aquest país...

Varem arribar a Crackòvia cap a les 10 de la nit. Morts de fam. I ens vam fotre en una pizzeria a menjar alguna cosa. No matava, però amb la gana va entrar fort! I ara a buscar el hostel... La ciutat és preciosa fins i tot de nit. Els 3 nois anavem al mateix i la Marla en tenia un altre de reservat, així que ens varem despedir fins el dia següent (havíem pensat anar al camp de concentració i extermini d'Auschwitz-Birkenau al matí següent tots junts). En arribar al hostel el primer que notaves era que hi havia 1 lavabo per 3 habitacions (de 8, 10 i 12 pers. respectivament ...). Bé, si t'hi fixaves, darrere dels calentadors d'aigua n'hi havia un altre amagat (i sense mirall). Bastant guarro tot. Però bueno, per 3 nits i pel preu que valia (7,5 € la nit) no estava tant malament.

Al matí següent, per suposat, vaig fer tard amb la cita amb la Marla (els meus 10 minutets de rigor... Ho sento per tots els que els heu hagut d'esperar algun dia per mi i per la Marla també...) Plovia. Comencem bé. Vaig arribar on haviem quedat i em va comentar que ella havia pensat que avui que plovia aprofitaria per visitar diferents museus per Crackòvia. Nosaltres ja haviem quedat amb els nois per anar a Auschwitz, i quan arribaren ja cap a i 20, ho van ratificar. Doncs cap a Auschwitz. Tampoc em cundia molt anar a visitar museus que no m'interessessin massa. I a Auschwitz s'hi ha d'anar crec. És impactant. Ho podria ser més evidentment, però ja seria posant restes de cossos directament... La primera part del cap (Auschwitz I) és més "museu". Els barracons són tots de pedra. Hi ha molts records, fotos, sabates, maletes, de la gent que s'hi va quedar per no tornar.N'hi ha alguna part que encara és original i d'altres són restaurades. Impacta el vallat elèctric, les fotos dels que arribaren allà pensant que començarien una nova vida amb nova feina, casa i benestar, la única cambra de gas que queda tal i com era, el pati de la mort on els "jutgaven" i fussellaven en el 99% dels casos per ser jueus... En fi, impressionant pensar que allà on estàs trepitjant ha passat tanta gent camí d'una mort assegurada (a Auschwitz-Birkenau van morir gairabé un milió de persones...) impacta i crec que s'ha de veure si es té la ocasió.

 

Vallat elèctric a Auschwitz I

Després ens varen portar a Auschwitz II o Auschwitz-Birkenau. Teníem guia i crec que va valdre la pena, tot i que el castellà no era el seu idioma matern precisment i tampoc explicava masses "anècdotes" fora de lo típic. Aquest complex és molt més gran. Hi "vivien" unes 100.000 persones. Les primeres barraques eren també de pedra (40 inicialment), tot i que no t'hi acostaves amb l'excusa que ja n'havies vist una reconstrucció de l'original al primer camp. Les que si veies eren les de fusta (que en realitat eren estables pensats per 59 cavalls i hi dormien unes 300 persones, si no recordo malament). Exagerat. Pensar com es va poder arribar a allò... Aquí és on hi ha la típica foto de quan penses en Auschwitz amb les vies de tren arribant directament on ja morien els primers "seleccionats". Lo dit que aneu-hi si teniu la ocasió alguna vegada...

Estic viu tot i ser al camí de la mort... Fotia una rasca! Imagineu els jueus sense jaqueta i amb tot això ple de neu...

Així va passar el primer dia. Per tornar cap a Crackòvia ja va ser més moguda. Caminant la vida fins a la estació de tren, per acabar pillant un tren (que semblava més un tramvia) que parava a totes les pu... estacions. Més de 2 hores, mentre d'anada hi haviem anat en minibus i trigarem una horeta i algo. Aquella nit s'havia de sortir una estona. Quin bon ambient a Crackòvia! A més ja no plovia. El centre està ple de bars, pubs, clubs i molta gent pel carrer. A més és "petitet" i pots caminar d'un lloc a l'altre si et ralles, cosa que a Varsòvia costa més i has d'estar pendent del transport públic. Em va recordar més la diferència entre Girona (Crackòvia) i Barna (Varsòvia). Encara no haviem vist la ciutat de dia i ens varem acostar fins a la plaça del mercat. Increïble. Molt, molt guapo pel meu gust. De fet, tothom que ens varem trobar coincidia en que és la ciutat més bonica de Polònia. Una nit bastant rara al final, però bé! Més detalls, en persona...

 

Plaça del mercat de Crackòvia

El dissabte també ens varem llevar tard, evidentment. Sortiem del Hostel Dizzi Daysi cap a 2 quarts de 3. Quin temps! Impresionant! Res a veure amb divendres. Temperatura perfecta. Podies anar tan amb anorac com en màniga curta, de veritat. Un sol estupeeendu i a voltar. Molt interessant la volteta per tot el centre, fins al castell emmurallat, ... Preciós tot. Fins les 7 o així que ens varem trobar a uns altres que també estan a Varsòvia d'Erasmus i havien fet el mateix que nosaltres més o menys. Xerrarem una estona a la plaça del mercat i varem tornar al hostel que jugava l'Atletic de Madrid i el puto Alberto és un fanàtic. Ja que hi erem vaig veure el Barça-Villareal a la tele del hostel de puta mare. Molt grans! Puto Mesi què bo que és! En acabar varem sortir amb uns amics "nous" que haviem fet al hostel i a un bareto puta mare, el Carpe Diem. Música bastant roquerilla i molt bon ambient (nirvana, offspring, algo d'electrònica, ...) Correctíssim! Millor que la nit anterior pel meu gust. Me'n vaig anar amb una polaca i la seva amiga a menjar algo (un kebab, res seu...) i cap al hostel. Venia crescut i vaig intentar canviar de camí per arribar-hi pensant: "Eh! per aquí arribo abans seeeegur!" Molt bé, listo! Vaia perduda nanu... Fiiiiuuuu! I sense mapa ni res. Al final vaig trucar a l'Alberto, que també havia marxat amb una polaca que parlava castellà (molt de moda tot lo espanyol en general per aquí), i ell des del hostel i amb el mapa m'anava indicant. Bua! Se'm varen fer les 8... i jo perdut pel mig de Krakow. Mooolt billy. Però res al final vaig arribar sa i estalvi!

Diumenge. Ens aixequem com a les 2... I ens adonem que hi ha un paperet que deia: "El check-out és a les 10. Si sortiu més tard, us cobrarem una nit més" i una cara somrient del tipus :) els molt putes. Per sort, varem recollir, varem baixar les claus i els llençols i ningú va dir res...Suposo que a la noia que hi havia (que al igual era la jefa) li va fer tant pal dir-nos-ho com a nosaltres pagar-li.
Ja només varem tenir tems d'acostar-nos al barri jueu. Molt interessant també. Molta sinagoga. Molt antic. Un ambient molt bohemi i alguna que altre pintada nazi. Però no aprenen res aquesta penya? Amb lo que els han reventat i encara hi ha imbècils que van pintant esbàstiques "por doquier". És per dir-li: "però tiu! Llegeix-te un llibre de tan en tan i deixa l'spray mamon!" En fi que se'ns van fer les 5 en un fly i haviem de pillar el tren  que sortia a les 6:30h. Vaia infern quan arribem a l'andana i veiem infita penya esperant a on nosaltres... Clar, després d'un pont de 4 dies, a les 6:30h de la tarda, amb el tren més barato... Què esperavem? "Toda esta gente va para Varsòvia?" li pregunto a l'Alberto. "Pues eso parece, macho..." Joder que si hi anaven... Vaia infern... No es que no tinguessim lloc per seure no, no tenies espai ni per plantar els peus a terra! Increïble. No us ho imagineu... Aviam si penjo el video que varem fer un dia d'aquests al puto carallibre o algo... Al final ens varem fer un forat per anar-nos turnant el seure sobre les dues moltxilles que portàvem. I el puto tren que anava parant "en medio de la nada" sense que hi trobés cap explicació lògica... En fi, semblava impossible, però varem acabar arribant cap a les 10 i algo. Vaig menjar algo al puto Sphinx i cap a casa (eh Joan! vaig tornar a anar-hi tio, molt curt però em venia bé una amanida després de 3 dies de menjar com el cul)

Na zdrowie a tots! (jo tampoc em pensava que s'escrigués així! :)

Intrusos al pis...

L'altre dia arribo a casa, després d'estar a la biblioteca durant tota la tarda i prendre alguna cosa sortint-ne, i les meves companyes estaven amb uns amics veient una pel·lícula a lo que en qualsevol altre país on he estat seria un menjador i sala comuna però que aquí resulta que és una habitació... Bé aquest tema el tocaré en un altre post perquè em sembla que té molt de suc.

La qüestió és que arribo, menjo alguna cosa i em poso a la butaca de la meva habitació on ara mateix estic assegut i em passo la major part del temps que estic a casa si no comptem el llit. Als pocs minuts entra una de les meves companyes i em pregunta: "Has estat aquí abans o ara arribes des de que has marxat de la biblioteca?" "Arribo ara, per què?" li responc. I em diu "Em sembla que ha entrat algú abans doncs i si no eres tu, no sabem qui era..."  http://www.youtube.com/watch?v=OvGvRqT9NwI

Una mica rallat començo a mirar si ho tenia tot. Portàtil, pasta, mòbil, roba... Inclús vaig obrir la nevera no fos cas que se m'haguessin emportat el menjar, fet que va provocar algun comentari en polonès entre els assistents i alguna que altre rialla contra la meva persona... En fi, cadascú que es preocupi del que li interessa, no? xD Evidentment ho vaig fer en conya, però és difícil de fer entendre depèn quin tipus de broma en una altre cultura i sense un nivell alt d'anglès... I no mola gaire veure que s'estan rient de tu i a la teva p... cara i no entendre ni papa (bueno vaig entendre algo com: mira del primer que es preocupa és del menjar...)  http://www.youtube.com/watch?v=75uUv7YzNPc&feature=related
Total, que vaig suar de tothom i vaig tornar a l'habitació.

Al dia següent (ahir) a la tarda parlant precisament amb la Justyna (que és la que em va comentar lo dels possibles intrusos) em diu: "No saps què he descobert..." "Amb al clau de la porta de fora (del carrer per entrar al bloc) es pot obrir la porta del nostre pis..."  http://www.youtube.com/watch?v=yJHooPLOd3E&feature=related Així que pel que sabem, probablement algú ahir va estar al nostre pis i aquest algú podria ser, fàcilment, qualsevol dels nostres veïns... Sense comptar els possibles 2 milions de persones que viuen a Varsòvia.

Bueno, de moment no ens em preocupat gaire més. Però ahir a la nit vaig sortir. Després d'unes birres i d'estar al club Capitol en una festa de la Universitat de Varsòvia amb bastant bona música i ambient, vaig arribar a casa a les 5 passades. Entro a la habitació i al cap d'uns moment veig això:

Jejejeje! Com veieu tinc unes companyes de pis moooooooolt gracioses... No, la veritat es que vaig riure força... A més tornava de festa i ja em vaig créixer. Vaig agafar un bloc de notes que tenim a la cuina per escriure el que faci falta i els hi vaig fer dues notes (una per cada habitació). Molt original jo també... :P

Aquest matí he sentit com en parlaven. Bé, he entès "I also was here" i com reien, perquè tot lo demès era polonès... Quant pagaria per tenir una pantalla que m'anés escrivint els subtítols del que es va sentint al meu voltant! O per parlar polonès directament... No per la conversa d'aquest matí precisament, però a vegades és molt frustrant!

Ja per acabar, mentre passava les fotos de la càmera a l'ordinador m'he adonat que també me la devien pillar, ja que sempre la tinc a l'escriptori, i m'he trobat amb coses com aquesta... 

Intentaven fer fotos amb cares cobertes intentant simular possibles intrusos desconeguts. La resta no m'atreveixo a penjar-les. 

Així que ja vèieu com ens ho passem per Varsòvia. Tinc unes companyes de pis que se'ls hi envà la pinça, que se'n riuen de mi i jo passo d'elles i que ens fem brometes vàries amb tot el bon rollo del mon... Què més es pot demanar?

Dobra noc! (Bona nit!)

P.S. la pintada segueix aquí i crec que s'hi quedarà molt de temps...

Formatge a Varsòvia

En aquest país, o almenys en aquesta ciutat, pots anar tranquilament al super i comprar formatge. Correcte, com a la gran majoria de països. De quin tipus de formatge ja es un altre tema. Sí, pots trobar els típcis PUTOS formatges FRANCESOS xD. Però tampoc no gaires: brie, roquefor, camembert o formatge blau sí que els trobes a tot arreu. Després tens parmesano, grana padano i algun més tipus “blanc” de formatge d'ovella però tampoc gran cosa d'italians. Si te'n vols anar més enllà d'això, xungo D'espanyols no n'hi ha ni un. És literalment impossible trobar un formatge curat o semicurat manxec (ni que sigui el típic gran capitan o garcia baquero) en un supermercat “normal”. Vegi's per “normal” un carrefour gegant on pot semblar que el que no trobis allà significa que no existeix, un Simply que no l'havia vist mai però aquí es força comú i forma part de la cadena Alcampo o qualsevol dels Delikatessi que abunden per tot arreu i que són petits súpers on venen una mica de tot i molt de res. 

Doncs bé, suggereixo a qui tingui algun contacte en la industria del formatge o de la llet en general que es plantegin exportar cap aquí... La majoria de formatges que diríem “polacs”, són els típics gran part fets amb llet de vaca, tot i que n'hi ha algun fet amb llet d'ovella, que venen presentats en forma de barra i que no tenen gust a res definit. Tipus El Cigarral espanyol entre d'altres. No sé si el coneixeu però és el típic que et tallen a les carnisseries o que trobes en forma de cunya als supermercats amb l'envoltori de color groc i que ben bé, ben bé no saps a què té gust ... 

fixeu-vos que han de posar “con sabor” a l'envoltori...

Com aquest en tenim forces nosaltres també, però aquí en són la majoria. Des del meu punt de vista no gaires bons formatges, i me'n considero un amant. Llavors està el wędzony. És un formatge típic de les muntanyes del sud de Varsòvia. Està fet de llet de vaca i per madurar-lo i conservar-lo el posen al foc per fer-ne un fumat. Més tard me n'he assabentat que literalment wędzony significa “fumat”. Adquireix un color semi daurat tirant a marrò que és molt característic. El primer dia que vaig anar a comprar amb les meves companyes de pis em varen comentar: “ Ei! Has de provar aquest formatge. És bastant típic de Polònia.” I jo vaig pensar, home sí és típic, el provaràs...” El que vaig comprar venia presentat en tipus espagueti que aquí es veu que és una manera força comuna de vendre el formatge. L'obres, l'agafes i te'l jales... En venen de forces tipus en aquest format.

En el cas del wędzony, l'olor i el gust però són, per suposat, de conserva fumada. No sóc un amant dels fumats i en provar el wędzony ho vaig tornar a corroborar. Per gustos, colors, però per a mi deu ser lo més semblant a menjar-te un cendrer... De gust a formatge n'hi vaig trobar poc.

no és aquest però l'aparença és la mateixa...

El dilluns o dimarts passat vaig anar a comprar una mica a aquest carrefour gegant que forma part d'un centre comercial immens d'aquí Varsòvia, l'Arcadia. Odio aquest tipus de centres macrocomercials on et volen vendre fins i tot la família amb botigues decorades fins al límit de lo excessiu i preus força elevats per la broma de “tenir-ho tot en un mateix lloc”. Però és a dues parades del pis en tramvia i amb temps, trobes de tot a força bon preu (oli d'oliva més barat que allà, per exemple). Doncs bé, a lo que anem. Arribo a l'Arcadia i a l'entrada em trobo a la Karo, una altre de les meves companyes de pis que era la única que no hi era el dia D de la primera compra. Comprem unes arandeles per a la cortina del bany que necessitàvem al Leroy Merlin i entrem al MacroCarrefour. Agafem cadascú el que necessitem i li pregunto pel formatge. Em diu: “Oh, n'has de provar un de les muntanyes que és la hòstia i molt típic” I jo, que en aquells moment encara no sabia que el wędzony era original de les muntanyes accepto comprar-ne un troç. Aquest cop el vaig agafar en tipus “taco” i no en tenia ni idea que era wędzony. Arribo a casa, i com us podeu imaginar, tan bon punt l'obro i sento la olor a fumat, penso: “Merda! És formatge d'aquell fumat” Vaya primo estic fet... Dos cops en el mateix parany. Per sort, aquest és un troç gruixut i la part externa és la fumada, així que en pots treure-li aquesta i notar-li menys el sabor a fum. Tot i així, avui m'he fet un entrepà de wędzony i salami i és com: “ de que t'has fet l'entrepà?” i tu “de fum! En vols?” Espero no tornar-hi a caure...