Aquí us poso una entrada de la meva petita odissea per arribar a Varsòvia. La vaig escriure el mateix dia i la volia penjar. Espero que us agradi. Ali, salut!
Així és com comença el meu viatge... PUTOS FRANCESOS! (“con mi más sentido pésame” per als que són bona gent, que sé que n'hi ha...). No em pillo l'Erasmus a París, tot i haver-me ofert un apartament gratuït (veieu com n'hi ha de bona gent!), per no haver de suportar-los tot l'any i ja m'estan donant pel cul... Potser hauria acabat l'any estimant-los però veien com es porten sense haver-hi anat, cada cop ho dubto més. Potser ha sigut el karma, que em torna la supèrbia de deixar passar una oportunitat així per anar-me'n a Varsòvia en lloc de “la cité de l'amour” En fi, a lo que anem: PUTOS FRANCESOS! Resulta que arribem la família al complet a l'aeroport del Prat i, tranquil·lament, comprovo que el meu vol continua programat a l'hora prevista. Tot bé, ja estic més tranquil. Tot i que venia tranquil tot el viatge. L'estressada era la meu mare. Són les 13:00h i el vol no surt fins a les 15:25h! Comencem la cua de facturació d'equipatge i ens adonem que no avança gens ni mica en 30 min. Qui podia pensar que fos culpa dels PUTOS FRANCESOS? Ningú, de moment... Doncs sí, quan facturo la meva maleta (després de més d'una hora de cua, puto Flight Care també eh Lluch!) em diuen que van amb la calma perquè resulta que hi ha vaga a França i que de moment la previsió és embarcar a les 16:45h. De moment una hora i quart de retràs, però em sorprenen donant-me un val de 10€ per prendre quelcom durant l'espera. Algo és algo penso jo i, mira, si és només una hora... Encara m'haurà sortit prou bé (10€ a l'hora no es cobren cada dia, tú). La família es separa per no tornar-se a reunir al complet durant els propers 3 mesos. Se'ns escapa alguna llàgrima, sobretot a la mama, però tots amb moltes ganes d'emprendre aquesta aventura per la Europa central. Jo més evidentment, però ells en part també.
Bé doncs, un cop passat el control de seguretat, volia avisar a l'Anna (la noia de la ESN que m'esperava a Varsòvia i que s'ho està currant molt sense tan sols conèixer-me) i em trobo amb una nova sorpresa. Hom pot pensar: a un aeroport internacional com el del Prat, amb el trànsit de gent que acumula diàriament, tindran xarxa Wi-Fi. Sí, sí que en tenen, però pagant! Increïble! Putos catalans! xD! Bueno, pagarem un parell d'euros, tot sigui per lo que s'ho ha currat l'Anna... Doncs m'intento connectar i, sorpresa! No funciona! Vaig a preguntar a un dels mostradors d'informació de l'aeroport. Es veu que ha de sortir automàticament al obrir el navegador (i un cop connectat a la xarxa amb el nom gens comú de “kubi” evidentment) una finestra on donar-te d'alta amb el teu número de targeta de crèdit. 0 finestres. Em decanto per la opció B, usar uns ordinadors connectats a les cabines de Telefónica on pots navegar per internet pel mòdic preu d'1€ els 15 min! Hijos del mal!
En fi... Aconsegueixo enviar-li un mail a l'Anna per dir-li que sortim amb una hora i quart de retràs i em dirigeixo cap a la porta d'embarcament. Es fan les 16:30, les 17:00, les 17:30h quan de cop i volta diuen per megafonia que el vol cap a Varsòvia sortirà amb retràs (no fotis?) degut a la vaga a França i que no ens podran dir res més fins les 19:00! PUTOS FRANCESOS! Ja em veia dormint a l'aeroport o acostant-me a casa d'algun dels amics barcelonins que suposo que m'haguessin acollit, no? Em poso a escriure aquesta parrafada tot escoltant música quan en una pausa entre cançò i cançò de la Troba Kung Fu escolto per casualitat: “passatgers del vol LO438 direcció Varsòvia, últim avís...” Què? Com? Però no era a les 7? Tanco l'ordinador i començo a córrer per la terminal fins a la porta 39. Eren les 6 aproximadament. Arribo i allà no hi havia ni cristo, ni l'avió al seu lloc. Només una de les noies que abans estava facturant equipatges que em diu: “Varsòvia?” i jo penso: “No, que va! Vinc corrent perquè m'estic pixant...” No et fot. I em diu “Rápido, el avión está aparcado en otro sitio” Perfecte. Vamos allà, no? Ens pujen a un autocar i ens acosten a l'avió. A l'autocar hi devia haver 10 persones com a molt. I jo pensava: “joder, pobrets tota la penya que no se n'ha enterat es quedarà aquí?” Hi havia poques cares que em sonessin. Però al pujar a l'avió ja hi eren tots. Així que el “pobret que es queda aquí” quasi sóc jo... Amb tot això ja no li havia dit res més a l'Anna pobreta que potser m'esperava a l'aeroport des de les 6 (moment en que encara érem a Barcelona).
Comencem el viatge sense més complicacions. Faig una petita migdiada i al despertar-me em trobo a la safata desplegable del seient del costat (on no hi havia ningú assentat) una bandeja amb unes torrades, mantega, algun tipus raro d'embotit, un “quesito” tipo del Caserio me fio però polac i una terrina d'algo de cafè que encara no sé ben bé que era... Tot cohibit em miro la bandeja i no goso tocar-la. Per culpa de Ryanair i de més companyies de baix cost he agafat por a tocar res de l'avió per por a que et clavin 50€ per qualsevol merda... Vosaltres no? Observo la gent i veig que tothom en té i s'ho mengen tranquil·lament, és més passaven a donar-te de beure. Quan arriben ami i em demanen què vull jo els hi dic que aigua (per la mateixa por infundada des dels meus vols amb companyies lowcost). Per sorpresa meva, el bon home marxa sense demanar-me ni un cèntim. Feia anys que no ho veia. Menjant a l'avió! Des de la primera vegada que vaig anar a Tenerife amb la família quan debia tenir uns 10 o 12 anys... Jo m'havia comprat un sandvitx i unes ametlles amb el val que m'havia donat Flight Care per si m'entrava gana... Això sí que és cuidar al client. A veure si n'aprenen. Total aquelles 4 merdes els hi devien costar 1 € per cap com a molt, però s'agraeix i et sents cuidat... Olé tú LOT Polish Airlines! Això sí, bitllet d'anada i tornada 200 pepinos...
Arribem a Varsòvia sobre les 9:20h, Ja era fosc. Recullo l'equipatge, que per sort ha sortit dels primers i per això no he hagut de patir, i surto cap a fora. Busco a l'Anna, però evidentment no hi era...
Tenia unes indicacions clares per arribar al Hostel que havia tret de la seva pròpia web. Agafes el bus 175, et deixa aquí, fas uns 200m i ja hi ets. Fàcil, no? Doncs bé, surto al hall de l'aeroport i als 30 segons ja tenia a un home oferint-me portar-me en taxi. Jo li dic: “No, no I'm waiting for a friend. Thank you”. I ell: “But, where do you go?”. “At city center”, li responc amb el meu anglès de Roses. Em diu “perfect, come here” I jo “No, no thanks, but I'm waiting for a friend”. Sabia perfectament que l'Anna ja no apareixeria, però sudava de pujar-me a un taxi amb algú amb tantes ganes de portar-me... M'ho va dir 3 o 4 cops. I després se m'acosta un altre. Aquest però ho va entendre més ràpid... Ja havia llegit per internet que molta gent aquí a Varsòvia es dedica a això. Buscar guiris perduts com jo i oferir portar-los per després fotre't una clavada inhumana. Només s'han de pillar taxis amb llicència que es reconeixen per portar tot el vehicle retolat amb el nom de l'empresa a la que pertany. Tingueu-ho en compte!
Jo seguia capficat en arribar al Hostel amb les indicacions que m'havien donat. Si aquí ho diuen, no pot ser tan difícil, no? Ja eren les deu i quart... Començo a mirar cartells i en reconec un en anglès! Veure algo escrit en anglès per aquí és tot un alleujament, tot i que no en tingueu massa idea com és el meu cas. El polac és xunguíssim... Graaandeee!
El cartell deia “Bus station”. Bé, aquesta és la meva. Segueixo les indicacions i arribo a lo que si que semblava una estació de busos amb andanes, bancs i demés però era gairebé deserta. Poca llum, poca gent i cap autocar. Hi havia un home i li pregunto “Sorry, this is the bus station?” I em contesta no sé que en polac que vaig intuir què volia dir “Ho sento però no sé què coi dius”. “Ok, thank you”. Més lluny hi havia un grupet de joves. M'hi acosto i els hi torno a preguntar si era l'estació de busos. I em diu sí, però a on vols anar? Li contesto que a Varsòvia centre i em diu que aquí no és, que he de tornar d'on venia. Em giro i sento com somriuen. Segur que devien pensar: Què matat aquest aquí tot carregat i més perdut que un fill de puta el dia del pare!” Bé, jo segueixo amb el meu objectiu d'arribar al hostel i torno cap a l'entrada de l'aeroport tot carregat i amb un mal d'esquena que comença a ser important. Veig un altre cartell que (en sentit contrari al que havia seguit anteriorment) que diu “Bus shuttle”. Intueïxo que deu voler dir bus urbà o quelcom semblant i els segueixo, però de cop deixa d'haver-hi indicacions. Al costat d'una de les portes de la terminal hi havia un segurata fumant. M'acosto a ell i li pregunto on puc agafar el bus per anar al centre. Amb un anglès encara més pèssim que el meu però amb un bon llenguatge corporal m'ho indica. Segueixo el que he entès i, després d'alguns tombs, per fi arribo al costat d'un pal amb un cartell on hi ha dibuixat un bus. Al costat hi deia 148, 175, 188 i N4. Vaaaamoss! 175, un dibuixet d'un bus... Tot concorda! Intento desxifrar on sóc i a on he de parar en el cartellet del 175. En uns minuts arriba el bus amb un 175 ben gros a la part frontal. I viiinga! M'hi pujo i observo com actua la gent. Tothom s'asseu. Ningú pica el bitllet. Ningú paga al conductor... Serà gratis? Ho dubto... Al cap d'uns moments una noia s'aixeca, s'acosta a al finestreta del conductor i veig que li compra un bitllet. M'hi acosto i faig el mateix. Li dic “one ticket”. El tiu em mira com no entenent res i li aixeco un dit. Llenguatge internacional...El tio em treu un bitllet i em diu “hjiwshfehfa” Això és el que jo vaig entendre. Em curo en salut, pillo un bitllet de 20 zlotys dels que havia canviat a l'aeroport i li dono. Em torna 17,20. 2,80 per un viatge senzill. Uns 70 cèntims. No sé quan em voldria cobrar el taxista pirata però em dona la sensació que una mica més ... M'assec al bus i observo el cartell on hi ha la ruta amb les diferents parades escrites. Veig una que hi diu Universytet. Bé! El problema està en que no saps en quina estació pares si no et fixes (i molt) en el cartellet penjat al pal. Al cap d'uns minuts prudents li pregunto a un noi que parlava anglès que si és a prop la parada d'Universytet. Em diu que queda una mica i que m'avisarà. Ole tu! Molt majos aquests polacs, penso. Doncs bé, arriba la parada, baixo i trec el mapa amb les indicacions del Hostel. Intueixo el camí a seguir. Diu baixa uns 100m fins al monument a Copèrnic. Començo a caminar i me'l trobo de cares. Gran Copèrnic! Un gran físic em dóna la primera indicació en aquesta ciutat! M'agrada! Giro a l'esquerra per un carreró força fosc, continuo uns 100m més, torno a girar a l'esquerra i veig el cartell: Hostel Helvetia. Graaande! Per fi he arribat! Foteu-vos francesos! xD
Pujo amb tot el maletot i m'atèn un noi molt agradable amb màxima pinta de polac. M'indica on es la cuina, la common room i la meva habitació (de 8 persones). Entro i tothom dormia. Però jo ja estava tranquil. ...Tenia un llit on estirar-me i dormir a Varsòvia. I havia arrivat sol. Deixo les coses a l'habitació i agafo el portàtil per anar a la common room, comprovar que l'Anna m'havia contestat que no podia venir tant tard (menys mal que no m'estava odiant) i escriure aquestes línies. Em fumo un piti a les escales del hostel amb el bo del recepcionista i uns colegues seus que jugaven a algun joc polac de cartes i a dormir que m'espera un any molt llarg i encara no tinc casa!
